Pesca sostenible, què és i en què consistix?
Espanya és històricament un país de cultura gastronòmica lligada a la mar, fins i tot a les terres de l’interior. Les múltiples civilitzacions que hi han anat arribant han conformat el país plural i obert al món en què ens hem convertit, i la majoria ho ha fet per via marítima. És lògic, ja que les quatre quintes parts del perímetre de la península Ibèrica són costaneres: dos de façana atlàntica i les altres dos, obertes al Mediterrani.
és eco, és lògic
Compartix
Potser per això hem anat acostumant-nos a consumir productes marins, des de l’exquisit marisc de les nostres costes i aigües pròximes fins al peix fresc de proximitat, o bé conservat mitjançant sistemes tradicionals, abans salaons, fumats i escabetxos, hui sobretot congelació industrial.
És probable que estes raons de tipus històric hagen anat convertint-nos en la potència pesquera que som hui, líders europeus en captures. I, a més, el quint país més consumidor de peix per càpita del món. Evidentment, consumim molts menys salaons, fumats i escabetxos; preferim el peix fresc i, si pot ser, congelat.
Però el creixement incontrolable de la població mundial i la nostra capacitat per a contaminar les aigües quasi infinita ens obliguen a haver de considerar hui l’impacte ambiental de totes les nostres activitats, inclosa –per descomptat!– la pesca. Els criteris bàsics de la sostenibilitat –basats en la necessitat de conservar tot el que ja hem adquirit i garantitzar-ho per al futur, si pot ser del conjunt de la humanitat– són exigents pel que fa a la conservació de l’entorn natural. Per raons de supervivència present i futura: d’això depén que ens puguem alimentar tots, disposant dels recursos naturals imprescindibles hui i, sobretot, demà.
Són recursos cada vegada més renovables; i és que els que no ho són, com el carbó i els hidrocarburs dels quals encara depén hui el 80% de la energia primària bruta que s’utilitza al món, acabaran esgotant-se però, a més, ho faran contaminant en excés l’aire, la terra i les aigües, com ho fan des de fa més d’un segle.
Per això l’activitat pesquera està estrictament regulada arreu del món; és l’única manera que continue sent un recurs sostenible, a més de desitjable. Per esta raó les diferents regulacions a escala local, regional i internacional no pretenen res més que mantindre en positiu la famosa “taxa de renovació ecològica”, índex matemàtic que estima quantes captures adultes d’una espècie determinada es poden realitzar, i en quines èpoques de l’any és millor fer-ho, amb la finalitat que queden prou reproductors per a mantindre la població sense que disminuïsca.
Investigació científica
Per a determinar tots els paràmetres que ajuden a calcular amb la màxima precisió este índex necessitem molta investigació científica, gens fàcil de dur a terme en alta mar en superfície i sobretot a diverses profunditats, per raons òbvies. D’ací ve l’enorme interés de poder estudiar animals a càrrec de grans institucions científiques compromeses amb els criteris de sostenibilitat, com ara la Fundació Oceanogràfic de València i, ja a escala nacional, l’Institut Espanyol d’Oceanografia.
Tots estos estudis i estimacions ja aconseguixen determinar quins són els períodes de reproducció òptima, la manera que tenen de comunicar-se els animals en situació d’estrés, la taxa mitjana de mortalitat i natalitat, les captures declarades i reals, i moltes altres magnituds imprescindibles per a una regulació correcta de l’activitat pesquera.
I els resultats ja fa un cert temps que són excel•lents per a la pesca de proximitat i el peix venut en llotja; un control que exercixen amb la màxima exigència les mateixes confraries de pescadors, que són les primeres que estan interessades a conservar el seu mitjà de vida. Hui podem estar segurs que este peix no només arriba amb la màxima frescor a les nostres cuines, sinó que, a més, s’obté mitjançant pràctiques sostenibles. Fet que no exclou el consum d’altres formes de conservació i presentació del peix, per descomptat, sempre que complisca l’estricta normativa legal europea que controla el sector.
Un nou fenomen s’ha afegit a este panorama conservacionista que vol tornar a fer sostenible una gestió a gran escala dels aliments que demana, de manera creixent, el món modern: l’aqüicultura. El peix d’aqüicultura és tan sa, nutritiu i gustós com el peix fresc, i a més ha estat controlat des del naixement fins a l’arribada als mercats, per tant garantix l’estricte compliment de la legislació. I és que si fa mil•lennis vam deixar de ser caçadors i recol•lectors per convertir-nos en ramaders i agricultors, res no ens impedix ara que el procés s’adapte al “cultiu” dels peixos, amb els controls científics i de productivitat adequats.
Es pot afirmar que el consum de peix fresc, siga de llotja o d’aqüicultura, és el més sostenible ja que garantix taxes positives de renovació ecològica.
Kofi Annan: “El futur passa per invertir a oferir proteïnes a la població mundial a un preu acceptable, minimitzant el mal al medi ambient amb aqüicultura i pesca sostenibles”
Sembla, per tant, que el binomi “peix fresc i sostenible” no només pot triomfar a la taula, sinó, sobretot, de cara a la conservació del nostre entorn marí, que ocupa més d’un 70 per cent de la superfície del planeta.
