JAVIER CASTILLO
ELS CINC DE
Compartix
Per la realització d’este reportatge, Javier Castillo i Consum entreguen 500€ a Fundación Ochotumbao & Asociación Mahican.
Javier Castillo (Màlaga, 1987) és un escriptor i autor espanyol que ha conquistat les llistes de supervendes. La seua carrera literària es va posar en marxa amb El día que se perdió la cordura, una obra que va autopublicar en 2017 i que en poc de temps es va convertir en un èxit rotund. Gràcies a l’acollida de la seua primera novel·la, va deixar la carrera de consultor financer que tenia i va passar a dedicar-se de ple a l’escriptura. Entre les seues obres més destacades trobem La chica de nieve, que ha superat el milió d’exemplars venuts i que té una adaptació televisiva de molt d’èxit en Netflix. L’últim treball, L’esquerda del silenci, publicat el 2024, continua consolidant el seu lloc en el panorama literari actual.
Ací van els seus “cinc de”:
OLI D'OLIVA VERGE EXTRA
Soc un amant de qualsevol cosa que supose mullar el pa amb oli. M’agrada en el plat amb un poc de sal que, segons el dia, és d’un tipus o d’un altre: unes vegades sal blanca; unes altres, sal negra de l’Himàlaia, que et deixa un gust d’ou estrellat que em transporta directament a la infància.
CAFÉ
En prenc massa. Crec que hi ha dies que tinc més café que sang recorrent-me el cos. Encara que he d’admetre que no em servix qualsevol café i que també soc molt particular a l’hora de prendre-me’l, fins al punt que és part del meu procés d’escriptura. Em prepare el café amb un poc de llet, em pose a escriure i només me’l prenc quan ja està fred.
CLARES D'OU
Estan en tots els meus desdejunis. Tant en forma de pancakes d’avena, remenades amb tomaca a trossets o com una truita damunt d’un poc de pa. Són saludables i m’assacien prou per a aguantar tot el matí sense haver de picar i que em talle el ritme d’escriptura.
MADUIXES
Quan arriba la temporada de maduixes, soc la persona més feliç del món. Crec que podria viure a base de maduixes. A vegades substituïxen un sopar sencer, unes altres només són per a les postres. No m’agrada tallar-los les fulles abans de menjar-me-les, perquè part de l’encant és pegar-los el mos al mateix temps que aguantes el calze entre els dits. I si les menges en companyia, millor.
ALVOCAT
No és que n’haja de prendre cada dia. Però si puc, sempre me’n menge algun. Per a desdejunar, en les ensalades o en un poke per a dinar. És difícil trobar-los el punt de maduració, i per això tinc un joc personal en què celebre com un xicotet èxit quan estan perfectes sense taques negres. Digueu-me que no soc l’únic (he, he). Si voleu tastar-los d’una manera que estan increïbles, feu-vos un batut d’alvocat amb canella.
