Síndrome de l’impostor: què és i com es pot evitar

Coneix què és la síndrome de l’impostor, les causes principals, com la pots reconéixer i quines estratègies pots seguir per a superar-la i recuperar la confiança en tu mateix.

coneix-te

Compartix


Què és la síndrome de l’impostor i per què es dona?

Al llarg de la vida, moltes persones experimenten la síndrome de l’impostor i d’altres tantes en senten parlar, especialment en l’àmbit professional. Però... què és la síndrome de l’impostor? Es tracta d’una sensació d’inseguretat que impedix que la persona reconega els seus assoliments i la fa creure que no mereix el seu èxit i sentir-se com un frau.

Encara que pot paréixer un concepte recent, el terme el van encunyar l’any 1978 les psicòlogues Pauline Clance i Suzanne Imes, que van estudiar el seu impacte en dones reconegudes formalment per l’alt rendiment i l’excel·lència. La seua investigació va revelar que moltes professionals brillants atribuïen els seus èxits a la sort o minimitzaven el seu mèrit, convençudes que no eren tan capaces com els altres pensaven.

I és que este fenomen psicològic genera dubtes constants sobre les habilitats i les competències de cada u, distorsiona la percepció personal i es pot convertir en un gran obstacle per al creixement professional. Les seues arrels es poden trobar en el perfeccionisme, l’autoexigència extrema, la comparació constant amb els altres o la por del fracàs. Encara que no es considera un trastorn clínic, la sensació persistent de no estar a l’altura pot provocar ansietat, inseguretat i una busca incessant de validació externa, i afecta tant el benestar emocional com el desenvolupament professional.



Tipus i característiques de la síndrome de l’impostor

Ja hem analitzat les principals característiques de la síndrome de l’impostor: eixa sensació d’estar on un està per pura sort, no per mèrits o habilitats pròpies; el dubte constant sobre les capacitats laborals de cada u; l’aïllament per evitar ser “descobert”; el sacrifici del benestar personal a favor del treball, o l’esgotament per l’excés de responsabilitats.

Pel que fa a les diferents manifestacions que té, hi ha diversos tipus de síndrome de l’impostor, cada un amb unes característiques distintives:

  • L’expert. Sempre busca certificacions i cursos perquè creu que no té tots els coneixements necessaris per a afrontar el seu treball amb seguretat.
  • L’individualista. Creu que demanar ajuda és un signe d’incompetència, per tant evita fer-ho sempre, inclús encara que sí que necessite eixe suport.
  • El perfeccionista. Es caracteritza per una insatisfacció constant amb el seu treball, i això fa que experimente nivells d’ansietat i d’estrés alts. Sent que no està a l’altura de les circumstàncies.
  • El geni. Creu que ha de ser expert en tot, encara que en el fons dubta de les seues habilitats i no es considera realment competent.
  • El superheroi. Té la necessitat imperiosa de fer més coses i fer-les millor que els altres, i vol demostrar contínuament que pot amb tot, fins i tot amb tasques que no li corresponen.



Com es pot evitar la síndrome de l’impostor?

Saber com es pot evitar la síndrome de l’impostor és essencial per a mantindre el benestar en l’àmbit laboral. Hi ha diverses estratègies que podem implementar per a combatre-la:

  • Reconéixer la síndrome de l’impostor. El primer pas és acceptar que travessem esta situació. No estem sols en això, i saber que és comú pot alleujar la càrrega emocional que tenim.
  • Treballar-nos l’autoestima. Una autoestima baixa és una de les aliades més grans de la síndrome de l’impostor, ja que ens fa subestimar-nos i no reconéixer les nostres habilitats. Si ens veiem de manera negativa, és fàcil caure en la trampa de dubtar de la nostra vàlua.
  • Fer el cas just a les crítiques. Les persones que patixen esta síndrome solen ser molt sensibles als juís aliens; en canvi, tendixen a ignorar els elogis. La pressió constant i la por del rebuig alimenten esta inseguretat. Les crítiques no ens definixen i no hem de permetre que ho facen.
  • Evitar comparacions amb els altres. La síndrome de l’impostor sorgix, sovint, per la comparació amb la resta. En lloc de mesurar el nostre valor pel que fan unes altres persones o pel que tenen, és important que ens centrem en el nostre camí.
  • Acceptar l’èxit. Encara que al principi puga semblar complicat, hem de començar a acceptar que els nostres èxits són fruit del nostre esforç, no de la sort. No hem de minimitzar el que hem aconseguit amb treball dur.
  • Parlar del problema. Compartir el que sentim amb amics, familiars o companys ens pot proporcionar una perspectiva diferent. Si ho considerem necessari, també podem comptar amb el suport d’un psicòleg o terapeuta per a treballar en les causes subjacents i aprendre a gestionar esta situació.
  • Controlar els pensaments negatius. Identificar i qüestionar els nostres pensaments autodestructius és vital. És important analitzar les nostres experiències de manera crítica i objectiva, sense deixar que la negativitat ens emboiri el juí.
  • Celebrar els èxits. Com que sovint costa reconéixer les fites que assolim, quan les aconseguim és fonamental que ens donem el crèdit que mereixem. Celebrar els èxits ens ajuda a internalitzar que ens els mereixem.
  • Establir metes realistes. A vegades són les expectatives poc realistes les que ens generen la síndrome de l’impostor. Ajustar-les a objectius assolibles ens ajudarà a reduir la pressió i l’ansietat.
  • Continuar aprenent. Ampliar les nostres competències i continuar formant-nos és una forma excel·lent de combatre la síndrome de l’impostor. Quan aprenem noves habilitats, també augmentem la confiança i reforcem la nostra vàlua.


També et pot interessar