Ensaladilla russa: la recepta original pas a pas 

L’ensaladilla russa s’ha guanyat un lloc d’honor en la nostra taula, especialment quan referma la calor. És un d’eixos plats d’estiu clàssics que no fallen mai, com el gaspatxo, el salmorejo o el mojete. El secret està a equilibrar perfectament les textures cremoses i els sabors frescos, i això ha fet que es convertisca en el plat estrela de qualsevol reunió familiar. T’animes a preparar-la?

D’on prové l’ensaladilla russa?

Encara que el nom ja ens dona una pista, és normal preguntar-se d’on prové l’ensaladilla russa. L’ensaladilla russa ve, en efecte, de Rússia, on es creu que va nàixer amb el nom d’“ensalada Olivier”. Esta recepta tan sofisticada la va crear en 1860 el xef belga Lucien Olivier, que dirigia el prestigiós restaurant Hermitage de Moscou. En la versió original, l’ensalada era un festí d’ingredients de luxe que incloïa perdiu, crancs, caviar, llengua de vedella, tòfona, cogombrets, creïlles bullides i olives, tot això adobat amb una salsa secreta que Olivier no va arribar a revelar mai.

En canvi, l’ensaladilla russa que triomfa hui a Espanya té poc a vore amb aquella recepta. Amb el temps, els elements més ostentosos van desaparéixer i el plat es va fer més accessible sense perdre l’essència. Encara que n’hi ha moltes versions, el més comú és que la creïlla, la carlota, els pésols i la maionesa siguen els principals ingredients de l’ensaladilla russa. A partir d’ací, cada cuiner li dona el seu toc personal: alguns li afigen tonyina i ou dur, uns altres els pésols i les olives, i d’altres preferixen afegir envinagrats per a donar-li un sabor extra.

Més enllà dels ingredients que s’hi incloguen, la clau de l’èxit està en la preparació: les verdures han d’estar ben cuites i tallades a trossos menuts per a aconseguir que tinga una mescla perfecta de textures i de sabors. A més, la quantitat de maionesa ha de ser la justa i necessària perquè tot quede cremós sense arribar a ser excessiu.