(Des)ordena't la vida

Ser ordenat de forma obsessiva condiciona molt la vida d’una persona, arriba a interferir en la seua vida per la quantitat de temps que li ocupa i el sofriment que li genera. Al seu torn, el desordre extrem paralitza, ja que suposa que per a eixir-se’n bé en el caos es necessite una inversió de temps i esforç que es resta de les tasques diàries que haurien de ser ateses.

S’aprén a ser ordenat, és un hàbit que s’adquirix normalment en la infantesa i en l’ambient familiar. Alguns xiquets l’adquireixen amb més facilitat que uns altres, i l’exemple que reben dels pares afecta este aprenentatge. Quan el xiquet creix en una casa ordenada, veu els pares cuidar l’harmonia que resulta d’este ordre i se l’implica progressivament, normalment serà un adult amb un cert ordre en el seu entorn i en la seua ment.

Els avantatges de mantindre un cert ordre són molts, no només l’accessibilitat i l’estalvi de temps per a dominar tot allò quotidià: tindre les coses organitzades també afavorix la sensació de control i de seguretat, i reduïx l’estrés. Això s’aconseguix amb voluntat i amb rutines sistemàtiques per a controlar el desordre que es produïx de tant en tant.

Però l’ordre no només està lligat a l’endreça i la neteja. Es poden ordenar les coses per colors o mides i millorarà l’estètica, però quan es necessiten no serà fàcil accedir-hi, perquè el criteri amb què s’han guardat té poca relació amb l’ús.

La clau es troba a mantindre les coses organitzades en funció de la importància que tenen per a cada u, de l’ús que se’ls dóna i de quan i quant es necessitaran. No existix un únic criteri de classificació, es tracta d’una qüestió d’eficiència més que de neteja i netedat.

EL DESORDRE ORDENAT

Algunes persones mantenen un “desordre ordenat” en les seues vides. Són aquells que, encara que aparentment ho tenen tot desordenat, poden trobar i accedir a tot el que necessiten amb una certa rapidesa i sense a penes esforç. A voltes el caos els sobrevé quan decidixen ordenar les seues coses o algú els les ordena: a partir d’eixe moment és quan ja no aconseguixen recordar en quin lloc les tenen.

Perquè les coses estiguen ordenades han de tindre un lloc on ser col·locades i això implica un exercici constant de presa de decisions sobre quines coses cal guardar i quines no. Això no és una tasca fàcil, ja que la tendència a acumular objectes és bastant habitual, tant els objectes que fa molt de temps que no s’usen com els que s’han adquirit recentment i que no se sap molt bé per a què s’utilitzaran. Esta tendència pot trencar l’equilibri necessari entre l’espai disponible i el volum d’objectes que es pretén conservar.

PROCRASTINACIÓ, O DEIXAR LES COSES PER A MÉS TARD

Un altre gran enemic de l’ordre és la procrastinació; és a dir, el costum de diferir accions o activitats que s’han de realitzar per altres de més agradables i normalment irrellevants. Quan no se sap on s’ha de col·locar alguna cosa, se sol deixar “de manera provisional” en algun lloc inadequat, i allí s’estarà durant un llarg període de temps.

El que hi ha a la base d’estes conductes és la por de no prendre una decisió adequada, de ser imperfectes. Revisar recurrentment la llista de possibles catàstrofes si no es decidix correctament genera por i paralitza. Per a controlar este efecte és convenient autoimposar-se fer les coses al moment i fer-les d’una en una. Plantejar-se passos xicotets facilitarà la tasca: si el desordre és gran ens aclapararà i ho deixarem per a un altre moment; en canvi, si ens proposem guardar dues coses probablement sí que ho farem.

ORDRE OBSESSIU

Però l’ordre portat a l’extrem perd totes estes virtuts i pot convertir la vida en un patiment constant. La mania per l’ordre pot ser patològica i impedir el desenvolupament normal de les activitats quotidianes, com ara arribar a temps al treball o acomplir adequadament la major part de les responsabilitats diàries. 

Això passa quan “cal” efectuar determinades conductes de forma compulsiva, en un ordre rígid i, si això no és possible, es patixen uns alts nivells d’ansietat. En estos casos és necessària la consulta a un especialista en salut mental.