INES MARTÍN RODRIGO
ELS CINC DE
Compartix
Per la realització d'aquest reportatge, Ines Martin Rodrigo i Consum lliuren 500€ a Asociación Española Contra el Cancer.
Inés Martín Rodrigo és escriptora, periodista i guanyadora del prestigiós Premi Nadal 2022, per la novel·la Las formas del querer. Està considerada una de les periodistes culturals més importants del panorama nacional. Martín Rodrigo forma part actualment de l’equip del suplement literari Abril, del grup Prensa Ibérica, i és col·laboradora d’“El ojo crítico”, el programa cultural d’RNE. Anteriorment, va treballar durant catorze anys en l’àrea de cultura del diari ABC. També ha escrit les obres Azules son las horas i Una habitación compartida: conversaciones con grandes escritoras, i el conte infantil Giselle.
Ací van els seus “cinc de”:
LLET
Des que era xiqueta, recorde que un dels plaers més grans de la meua infància eren els gots de llet ben freda que la meua iaia Antonia ens preparava per a berenar a la meua germana i a mi, juntament amb una onça de xocolate i un tros de pa. Ahir mateix me’n vaig tornar a preparar un i, cada vegada que ho faig, em transporta a eixe lloc, ara tan llunyà, on tot era possible. En totes les famílies hauria d’haver-hi sempre un ritual així.
MANDARINES
Cada estació de l’any –i això que ara pràcticament no hi ha estacions, per desgràcia– té, per a mi, una olor característica. La primavera fa olor de flor de taronger i de romer; l’estiu, de crema solar –com que no soc amiga de les marques, no diré la que tots els espanyols fa dècades que usem–; la tardor, de castanyes torrades, i l’hivern, de mandarina.
OLI D'OLIVA
Diuen que és or líquid i no és cap exageració. És un dels nostres tresors gastronòmics més rics i tant de bo fórem capaços de traure-li tot el partit que es mereix; també més enllà de les nostres fronteres. No hi ha res més bo que un tros de pa acabat de torrar amb un raig d’oli. Per a llepar-se els dits!
TOMAQUES
Tornant novament a la meua infància en el poble de Càceres (Extremadura), on vaig tenir la sort de créixer, en les mestresiestas de calor insuportable, en les quals no es podia fer res més que estar a casa i esperar, esperar i esperar, recorde el meu iaio Fidel preparant en la cuina unes tomaques de l’hort a les quals, una vegada partides per la mitat, els posava sucre. Sí, sucre, gens de sal. Així me les menjava jo aleshores i encara en gaudisc així, tot i que ara no saben igual.
LLUÇ
Estic convençuda que tenim dos famílies: la que ens toca per raons sanguínies, obligada, d’alguna manera, a estimar-nos, i la que triem, la que anem construint al llarg de tota la vida, formada pels nostres amics. Jo tinc la sort de tindre dos grans famílies; i la dels meus amics, sobretot amigues, és de Santander (Cantàbria). Fins allà me’n vaig, en l’àmbit gastronòmic, per a triar l’últim producte d’esta peculiar cistella de consum: el lluç. En menge cada vegada que vaig a Santander i, sempre que ho faig, m’adone de la sort que tinc, per tot.
