Problemes en els adolescents: com els podem afrontar 

No és fàcil tractar un adolescent. Moltes vegades, els pares tenim dificultats per a entendre els nostres fills. En l’etapa de l’adolescència es produïxen molts canvis: físics, psicològics, hormonals… Canvis que suposen una transformació en tota la xarxa neuronal i de creixement físic continu en tot el seu cos.

També es produïxen canvis en la seua capacitat cardiorespiratòria, que, afegits a tots els canvis físics i fisiològics, impliquen un gran desgast energètic i són la causa que els adolescents, de vegades, es cansen fàcilment.

Potser necessiten que els recordem unes quantes vegades que s’han d’ordenar l’habitació o acabar tasques senzilles. Es mostren desafiadors, distants i tenen conductes que, moltes vegades, no es corresponen amb l’estil educatiu que volem per a ells. A la vista d’un adult, eixe comportament pot paréixer anormal, fins i tot es pot associar a un problema psicològic.

És normal l’agressivitat en els adolescents?

Alguns dels comportaments de risc, i que impliquen més vigilància per part dels pares són els següents: consum d’alcohol, drogues, conductes amb risc sexual, ús de dispositius electrònics i xarxes socials; d’altra banda, a nivell psicològic, labilitat anímica, emocional i afectiva, canvis d’humor, agressivitat, ocultar, mentir, desconfiar, furtar, desafiar les regles i discutir-les; a més, canvis en la manera de vestir, reducció de la comunicació amb els pares, passar més temps amb els amics i indecisió. Tota un seguit de canvis que poden arribar a inquietar tots els que conviuen amb ells.

Així mateix, els adolescents estan exposats a una sèrie de factors estressants que posen en risc el seu desenvolupament: trastorns de conducta alimentària, ansietat, addiccions, vulnerabilitat emocional i física, pressió social per part dels companys, amics i pares, i també la pressió acadèmica.

Tots eixos factors tendixen a reprimir els seus sentiments i a no parlar-ne. Molts adolescents pensen que parlar de les seues emocions és un signe de debilitat. Un altre tret important, afegit a la indecisió i la inseguretat, és la imprudència, que els fa cometre i seguir conductes de risc (alcohol, drogues, sexe…).

No dubtes a demanar ajuda: els professors, tutors, pediatres, amics… ens poden ajudar a enfocar els problemes. No necessàriament hem de tindre la capacitat de resoldre tots els problemes dels nostres fills. Quan ens excedisquen o ens criden l’atenció, ens hem de procurar ajuda externa a la família. 

Consells per a bregar amb un adolescent

Crea una relació de confiança: esta relació es genera des de ben menuts, no podem pretendre un canvi de hui per a demà. Tin una relació oberta amb els fills, sense prohibicions, però amb límits, compartint coses importants de la vida, això permetrà que el teu fill mantinga una obertura de diàleg amb tu.

Empatitza: segur que recordes com vas ser tu d’adolescent. Potser penses que abans tu no tenies eixe comportament tan destrellatat. En el seu moment els teus pares pensaven el mateix de tu. És bo posar-se en el seu lloc i intentar entendre la seua perspectiva. Hem de validar la seua experiència i aportar-los criteri, sense imposicions.

Exemple, no raons: les actituds coherents i consistents que els pares duem a terme són particularment importants. Pareix que no fan cas, que no ens veuen, però són esponges de les nostres accions, que transmeten criteri sobre el que han de fer en situacions similars. És més important el nostre exemple que qualsevol sermó adoctrinador que els donem.

Amistats: el sentit d’identitat dels adolescents es basa en el seu grup d’amics, amb qui passen més estona. Tenen molta ascendència sobre ells. Convida’ls a casa. Coneix-los. Parla amb ells i intenta que confien en tu. Mostra’ls obertura: si el teu fill arriba a casa i diu que els seus amics diuen “tens uns pares que molen”, pot ser un bon símptoma. 

Respecta el seu espai i temps: els adults vivim en casa i ahí es troben les coves dels adolescents. Amb límits respecte a la relació i convivència familiar, han de disposar de temps i espai per a la seua intimitat, no tant de caràcter físic com material. Tocar les seues coses o voler saber les converses que tenen amb els amics no facilita el vincle de confiança.

Oferix-los ajuda i afecte, sobretot, si et rebutgen: són reservats en les seues coses i inclús pensen que és correcte no fer cas de l’oferiment d’ajuda dels pares. La necessitat d’ajuda d’un adolescent sol ser inversament proporcional al nivell d’afecte que necessita. Sense ser pesats, és bo que els fem saber que els estimem i que estem orgullosos de tindre’ls. Amb este simple gest afectiu els enfortim molt l’autoestima.