Tipus d’aferrament en adults

L’aferrament és una relació emocional que implica un intercanvi de l’adult amb el menor acabat de nàixer al llarg del primer any de vida, respecte de l’atenció i la cura que rep.

Les arrels de la investigació sobre l’aferrament van començar partint de la teoria de l’amor, del famós Sigmund Freud. La investigació i el desenvolupament de la teoria de l’aferrament corresponen al prestigiós psicòleg John Bowlby, i va aparéixer en la dècada de 1960. Compartia amb Freud que les experiències prematures en la infància són importants per al desenvolupament de la personalitat. Així mateix, afegia un component evolutiu: l’ajuda en la supervivència. Segons indicava Bowlby, “la propensió a crear llaços emocionals forts entre individus és un component bàsic en la naturalesa humana”.

Estils i característiques de l’aferrament

Hui dia, els psicòlegs reconeixen quatre estils d’aferrament que es caracteritzen per les diferents maneres que tenim d’interactuar i de comportar-nos en les nostres relacions. Al llarg de la primera infància, l’estil d’aferrament s’assenta segons com siga la interacció entre els xiquets i els seus pares. Posteriorment, en l’edat adulta, l’estil d’aferrament s’utilitza per a descriure els patrons en les relacions amb altres persones, especialment les amoroses.

Hi ha tres propostes fonamentals dins de la teoria de l’aferrament: que els xiquets es crien amb la confiança de tindre el cuidador disponible per a ells, que cresquen en un entorn estable i sense disrupció parental i la que definix que la confiança dels xiquets es forja durant un període de temps crític (des del naixement fins als dotze mesos).

Quins són els tipus d’aferrament?

Hui en dia els psicòlegs identifiquen quatre tipus d’aferrament.

• Aferrament segur: les persones amb aferrament segur desenvolupen relacions de confiança i duradores, tendixen a tindre una bona autoestima i una bona referència d’ells mateixos i dels altres, mantenen una bona xarxa de suport social, disfruten de les relacions íntimes i tenen la capacitat per a compartir sentiments i afectes amb altres persones.

• Aferrament ambivalent: solen ser persones desconfiades, que perceben un alt malestar pel que fa a la separació i/o absència de la figura de referència, es mostren desconsolades i poden arribar a mostrar-se irascibles i agressives. Com a adults solen reaccionar malament davant de la proximitat dels altres, mostren preocupació quan la parella no els vol i tenen angoixa quan les relacions s’acaben.

• Aferrament evitatiu: els xiquets tendixen a evitar els pares i cuidadors; és possible que no rebutgen la seua atenció, però tampoc busquen consol i contacte, i tracten les figures de referència com a complets estranys. L’adult evitador té problemes en les relacions íntimes i dificultats per a incloure emocions en les relacions socials i romàntiques, i evita compartir pensaments i sentiments amb altres persones.

• Aferrament desorganitzat: les accions i respostes respecte dels cuidadors solen ser d’evitació i resistència en l’edat adulta; quan mantenen este comportament evitatiu solen semblar confosos, atordits, aprensius i, inclús, amb el temps tendixen a invertir els papers actuant com a pares, a pesar de ser menors, i manifestant comportaments regressius quan són adults.

Derivat d’estos estudis, es pot concloure que els vincles romàntics dels adults sembla que es corresponen amb els vincles de la primera infància, i no hi ha dubte que la relació inicial amb els nostres cuidadors té un paper important en el seu desenvolupament futur.