Superació o sobreexigència?

Tindre afany de superació i voler anar a més, i aspirar a prosperar sempre és positiu i aprofitar les oportunitats per a aconseguir millorar és una bona manera de fer-ho. Pero, això no ha de suposar una actitud perfeccionista i hiperexigent.

Superar-se i progressar no implica necessàriament obtindre el millor resultat, ha d’incorporar l’acceptació dels errors i de les equivocacions com una part del procés, no com un fracàs. No ha de suposar una autoexigència màxima en totes les facetes de la vida: acadèmica, familiar, professional, esportiva, etc.

PER QUÈ ENS EXIGIM TANT?

Es busca tindre el millor expedient acadèmic de la promoció, destacar en l’esport, escalar fins a l’equip directiu en el treball, estar en forma mantenint una imatge jovial i conciliar totes estes activitats amb una dinàmica familiar reeixida.

La societat actual imposa estàndards de rendiment alts, espenta a fer les coses de forma ràpida, eficaç, i que siguem tan productius i eficients com puguem. Valora, sobretot, l’excel·lència, premia qui aconseguix destacar i genera una sensació de fracàs al voltant d’altres resultats menys cridaners, encara que no siguen roïns.

Superar-se i progressar no implica necessàriament obtindre el millor resultat.

Es busca destacar perquè, a qui ho aconseguix, se li proporciona molt de reconeixement, i perquè qui no ho aconseguix és el perdedor. Això aboca a un estil de vida amb horaris interminables replets d’activitats en què cal ser el millor.

Esta activitat frenètica és el camí cap a allò impossible, cap a allò inassolible. D’esta manera és fàcil sentir-se deprimit i ansiós, ja que quan es posa el focus sobre els resultats excepcionals i es menyspreen els assoliments intermedis, la pressió emocional amb què es viu només va en augment.

QUÈ HI PODEM FER?

És convenient parar de tant en tant i reflexionar sobre si disfrutem de la vida o, per contra, som hiperexigents amb nosaltres mateixos i amb els altres. Cal aprendre a diferenciar l’exigència sana de la insana. Es pot dir que és moment de reformular les metes quan:

• Es fa un sobreesforç constant fins a aconseguir l’objectiu.

• No es valora el cost personal i emocional que suposa, ni la seua proporció.

• No es permeten errors ni equivocacions.

• Es necessita projectar una imatge de persona triomfadora.a.

• Es rebutgen o s’intenten amagar les pròpies vulnerabilitats..

• No es dóna permís per a parar de tant en tant.

• Es vol que tots es comporten com un considera que és correcte.

És convenient tenir present que si es viu obsessionat per l’èxit final i per superar els altres, esta pressió pot fer baixar el rendiment, a més de no deixar-nos disfrutar els processos.

4 PASSOS PER A CONTROLAR L'AUTOEXIGÉNCIA

• Observar-se
Aprendre a reconéixer senyals i símptomes que informen
de la presència de pressió emocional i reconduir els objectius proposats.

• Prioritzar
Ser conscient que els temps i les forces són limitats i, per tant,
cal establir una jerarquia amb els objectius que volem aconseguir..

• Prendre decisions
Admetre que no es posseïxen les mateixes habilitats per a totes
les activitats, triar els projectes i metes en funció de la importància que tinguen per a cada u i determinar un temps específic per a aconseguir-los..

• Entrenar l’autocompassió
La realització personal ha d’incloure, a més d’aconseguir objectius concrets, viure feliç i disfrutar del que hem aconseguit. Cal ser comprensiu amb un mateix, amb les pròpies habilitats i també amb les limitacions, buscant este equilibri i permetent-se cometre errors.