Tapes i Broquetes, uns mossos molt nostres

La història

Es diu que l’origen de les tapes va sorgir al segle XIII amb el regnat d’Alfons X, el Savi. Este havia de prendre glopets de vi per prescripció mèdica a causa d’una malaltia, i a fi d’evitar els efectes de l’alcohol, prenia xicotets mossos per acompanyar la beguda. Després de recuperar-se, va ordenar als hostals i tavernes castellans que serviren una porció de menjar per a acompanyar el vi i evitar que este pujara al cap. En un principi, la tapa es depositava sobre la boca del pitxer o del got “tapant” lleugerament el recipient, d’on ve l’origen de la paraula. En eixa època, les tapes es formaven amb una tallada de pernil, unes rodanxes de xoriço o d’un altre embotit i, de tant en tant, també usaven formatge.

Definició i varietats

El diccionari valencià definix “tapa” com una xicoteta porció d’algun aliment que se servix com a part d’un aperitiu. Tanmateix, la tapa és coneguda per diferents noms segons la regió d’Espanya on ens trobem.

Des de fa algun temps hi ha un debat al voltant de les semblances o les diferències entre la broqueta o “pintxo”, més comú, al País Basc, i la “tapa”, terme generalitzat a tot Espanya. En castellà, la Real Academia Española de la Lengua ha estimat que són coses diferents i ha definit el “pincho” com una porció de menjar presa com a aperitiu, que a voltes es travessa amb un furgadents.

La diferència substancial és que una tapa necessita utensilis per a poder menjar-la i solen ser racions de menjar més xicotetes que els plats principals. I el “pintxo” generalment és més reduït i amb menys ingredients, a banda que la majoria de les vegades inclou un furgadents o “pintxo”, que unix tots els ingredients per a menjar-los d’un mos. És per això que també se sol anomenar “broqueta”.

La varietat de tapes és enorme i depén en gran manera de la regió. Per exemple, en un bar de barquetes, se serviran amb pa en forma de xicotets entrepans; en altres llocs, se serviran disposades en cassoles de fang; i en d’altres, punxades amb furgadents. Unes de les més conegudes són els aladrocs en vinagre, la xistorra, l’esgarrat, les creïlles braves, etc.

El costum d’anar a menjar tapes

El verb castellà “tapear” naix de l’hàbit que hi ha en moltes localitats espanyoles d’eixir amb amics per anar a un bar, consumir un aperitiu amb una cervesa o un vinet i després canviar d’establiment per menjar altres tapes o broquetes.

Esta pràctica ha anat substituint cada vegada més dinars i sopars fins a convertir-se en una nova forma de compartir la varietat gastronòmica espanyola acompanyats de familiars o amics.

Consells per a anar a menjar tapes o broquetes

- La millor opció per a anar a menjar tapes és eixir amb un grup reduït de persones, unes 4 o 6: és molt més còmode per a col•locar-se i traslladar-se d’un bar a un altre.
- El “tapeig” original es fa de peu a la barra de l’establiment.
- El costum és prendre una o dues tapes en cada lloc per a conéixer més llocs.
- Un altre costum molt estés quan anem a menjar tapes és que cada membre del grup pague una ronda. Quedaràs molt bé i, en el fons, et gastaràs el mateix.
-Sobretot, gaudix del moment.

Recetas de tapas

TORRADES DE PÉSOLS AMB MOZZARELLA I OU

Ingredientes (per a 4 comensals)

- 4 unitats de llesca de pa
- 500 g de pésols frescos
-125 g de formatge mozzarella
-20 ml de suc de llima
- 2 unitats de ou
- 40 g de oli d'oliva
- Sal

La Preparació

- Lleva els pésols de les baines. Col•loca’ls en un got per a triturar i incorpora-hi una miqueta de sal, el suc de llima i un bon raig d’oli d’oliva verge extra. Tritura-ho bé i reserva-ho.
- D’altra banda, talla el pa i torra’l. Mentrestant, bull els ous per a deixar-los durs.
- Munta les torrades: unta-les amb els pésols triturats, talla els ous per la meitat i posa’n una meitat en cada torrada, amb un tros de mozzarella. Acaba amb un poc de sal en escates i servix-les.